Juan Manuel Darijo culminà el “Camí per la dignitat” corrent i descalç, 526 km per a defendre els aturats majors de 50 anys

Juan Manuel Darijo culminà el “Camí per la dignitat” corrent i descalç, 526 km per a defendre els aturats majors de 50 anys

 

“Esta situació provoca moltes depressions i fins i tot suïcidis”

Juan Manuel Darijo

#Maribel Monzó

Este benaguasiler recorregué 526 km corrent, a soles, descalç i carregant a l’esquena una motxilla de 10 kg. Foren 18 etapes dures en què suportà temperatures elevades, set, dolor i por; començà des de l’ermita de Benaguasil i acabà a Sant Quirc de Taüll, als pirineus lleidatans.

La finalitat d’este “Camí per la dignitat” era de fer visibles tots els aturats majors de 50 anys, que s’han convertit en els oblidats de la nostra societat. A més, fer un toc d’atenció als polítics i als empresaris perquè en siguen conscients i hi intervinguen.

Juan Manuel, de 59 anys, se quedà sense treball quan l’empresa on havia treballat durant 32 anys tancà les portes. A partir d’aleshores, s’ha vist bloquejat per un mur de formigó a l’hora de reincorporar-se al mercat laboral. Val a dir, que la seua història no és un cas aïllat: hi ha milers de persones en la mateixa situació que, tot i estar formats i tindre experiència que aportar a una empresa, queden oblidats en un calaix a causa de l’edat.

Darijo ens conta com fou la seua experiència

 

Per què escollires esta manera de donar visibilitat a este  col·lectiu i quin era l’objectiu?

Jo sempre he corregut i me paregué una bona manera de cridar l’atenció el fet de demostrar que acabar esta carrera quasi impossible ha resultat ser més fàcil que aconseguir treball. El que es pretén és despertar les consciències dels polítics de torn (que són els que redacten les lleis), dels empresaris (que són els que contracten) i del col·lectiu que està en la mateixa situació. Als primers, els diria que feren lleis favorables o, almenys, que no empitjoraren les actuals; als segons, que canviaren la forma de contractar ja que ara tot funciona via Internet o ETT i, així, no cap la possibilitat que te concedisquen fer una entrevista per a demostrar la teua vàlua, te descarten a priori per l’edat. És com veure’s bloquejat per un mur. El pitjor, però, és que la majoria se resigna i dixa de lluitar. Esta situació provoca moltes depressions i molts suïcidis. La finalitat, per tant, és que es faça alguna cosa perquè se’ns tinga en compte.

Com sigué la carrera i quines ajudes i dificultats te trobares?

Aní a soles pràcticament tota la carrera. En les primeres etapes sí que s’acostaren alguns amics on jo estava per a fer-me costat i dur-me qualsevol cosa que necessitara. De fet, me portaren la motxilla en cotxe d’un lloc a un altre cosa que m’ajudà molt ja que suposava llevar-me deu quilos de damunt. Però la gran part del camí fou a soles. M’ajudaren molt des de l’Ajuntament de Benaguasil ja que tots els dies me trucaven  per a veure com estava i si necessitava alguna cosa. A més a més, contactaren amb els ajuntaments dels pobles per on jo anava a passar perquè m’ajudaren a buscar on dutxar-me i on descansar. El dolor, la set i la calor foren algunes de les dificultats. Però la pitjor de totes fou la por perquè la majoria de les carreteres eren secundàries, tenien moltes corbes i no tenien vorera d’emergència. En qualsevol moment podria haver vingut un vehicle que no me vera i haver-me atropellat. A més, patí una xicoteta lesió en xafar una pedra cosa que me feu perdre prou de temps.

Què te digueren els amics i la família quan els comunicares el que pensaves fer?

Primer me digueren que estava boig. Però com que sabien que ho anava a fer de totes maneres, me feren costat i m’ajudaren en tot. Confiaren plenament en mi: la meua família fou la que més suport moral me donà per a seguir endavant en els moments que m’enfonsava. A vegades, estava tan cansat que no sabia on estava ni quina direcció seguir. En alguns llocs, a més, el GPS no funcionava i me perdí unes quantes vegades.

“Esta carrera no ha sigut una meta sinó un punt de partida”

Quins balanços fas? Penses que has aconseguit l’objectiu que buscaves?

Pel que fa als polítics, pense que, si no hi ha eleccions, no faran res. Pel que fa als empresaris, no crec que haja influït gens els grans però els xicotets sí poden meditar i animar-se a contractar persones amb experiència i qualitats sense tindre en compte la seua edat. Al cap i a la fi, els empresaris xicotets són realment els que més llocs de treball oferixen. També vull arribar a les persones que ara són més joves perquè vegen que és una lluita per ells també ja que s’incorporen més tard al mercat laboral i se poden trobar una situació pitjor quan arriben a esta edat.

M’han donat veu i visibilitat en molts mitjans de comunicació, cosa que ha ajudat a difondre el missatge. No el meu fet personal sinó la denúncia social a favor del col·lectiu que està en la mateixa situació. De fet, quan arribí a la província de Lleida me feren una entrevista en directe per a la televisió autonòmica que tingué molta repercussió: allà on parava me coneixien com el valencià que havia eixit en la tele.

Seguirem fent coses per a lluitar per este col·lectiu. Hi ha un web informatiu obert per a qui vulga més informació. Amb tot, un dels problemes és que a la gent li costa molt participar. S’actua de manera individual i, en realitat, cal unir-se perquè el problema afecta un col·lectiu. La meua lluita és seguir, que no quede com a anecdòtic i que seguim mobilitzant-nos. Per a mi, esta carrera no ha sigut una meta sinó un punt de partida per a seguir lluitant.

Traduït per Llorenç Crespo

Deja un comentario